Una introducció de la Professora de la UB Dra. Rosa Rius i Gatell

És del tot pertinent, sí, la impertinència de Simone de Beauvoir, a qui, sens dubte, cal recordar ¡ celebrar. Convé, doncs, atendre la seva obra i deixar-nos imantar per la que en fou principal idea motriu: la llibertat; una llibertat, val a dir, no només manifestada sinó, i sobretot, aplicada per ella mateixa. Llegir Simone de Beauvoir suposa entrar en un pensament encara avui vigent, d'innegable valor per entendre de quina manera s'ha concebut històricament la feminitat, i com el feminisme ha fet el pas des de la vindicació a la descripció de la condició femenina.

Partint de la convicció expressada en la cèlebre sentència "Ningú no neix dona: s'hi torna", Simone de Beauvoir va mostrar el seu anticonformisme i es va atrevir a enunciar problemes i explicitar situacions d’allò fins aleshores "reservat". Només a tall d'exemple, recordaré els títols amb què va significar alguns capítols del seu llibre Le deuxième sexe, veritable esdeveniment, rebut, però, amb gran hostilitat quan va veure la llum per primer cop (1949): "La lesbiana", "Prostitutes i heteres", "De la maduresa a la vellesa", "La mística", "La dona independent" aborden amb audàcia aspectes fins al moment, diríem, poc atesos. Una anàlisi sense interés, potser? Per a qui? En tot cas, no per a ella, ni per a aquelles que, amb ella, es disposaren a esbrinar, i a situar al centre de la seva reflexió, entre moltes altres coses, el cos i la sexualitat femenina.

Compromesa amb la Resistència Francesa i exploradora de les tesis existencialistes; autora de nombrosos assajos, novel.les i una sèrie d'obres autobiogràfiques, Simone de Beauvoir s'exclamava al final de les seves Mémoires d'une jeune filie rangée (Memòries d’una jove formal): "Malgrat tot, girant una mirada incrèdula devers aquesta crèdula adolescència, mesuro amb estupor fins a quin punt m'han estafat", perquè en aquelles pàgines, com assenyala Maria Aurèlia Capmany en el pròleg que acompanya la traducció catalana de El segon sexe, no es tractava simplement del record sentimental de llocs i dates: "A través de les seves Memòries, Simone de Beauvoir jutja tota una època, revisa i modifica uns valors [...], s'insereix protagonista i testimoni en uns fets, lliga estretament la seva vida privada amb la seva vida pública, amb una valentia sense esquerdes". Certament "protagonista i testimoni" alhora, Simone de Beauvoir va escriure amb poques concessions: es va mostrar i es va arriscar a ser "no pertinent". I crec que d'aquesta actitud deriva precisament -recullo i tanco- la seva pertinença.

La pertinent impertinència de Simone de Beauvoir, vint anys després (1908-1986). Diàleg, Revista interactiva per entendre l'actualitat. 2006

Pàgina inicial